Si cerquem en qualsevol diccionari el significat de l’adjectiu valent ens trobem, paraula amunt paraula avall, la següent definició: “Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por”. I ja posats en el món dels mots, el nostre adjectiu té un bon grapat de sinònims: decidit, valerós, atrevit, audaç, agosarat, coratjós.
Doncs aquesta introducció ve al cas perquè la FEC és, abans de res, un sindicat valent i combatiu que està fermament decidit, no només a no permetre cap altre pas enrere, sinó a fer passes endavant per millorar les nostres condicions de treball i fer possible una veritable conciliació. I posem “veritable” també amb negreta perquè hi ha sindicats que s’omplen la boca amb la “conciliació” i se n’obliden sistemàticament en cada negociació amb la Direcció. Per entendre’ns, anem camí de convertir la “Conciliació laboral i familiar” en un altre concepte dels que fan el salt de la realitat a la utopia, com ara “Pau”, “Justícia”, “Llibertat” o… “Control Horari”.
Els representants sindicals no són gestors ni assessors. És clar que entre les nostres feines es contempla l’acompanyament d’alguns tràmits i l’aclariment dels dubtes que tenen els companys. Però aquesta no és la nostra autèntica labor. La tasca per a la que som elegits és, primordialment, la de representar i defensar l’empleat i de vetllar perquè no es vulneri cap dels seus drets laborals. Massa sovint, qui ha convertit el sindicalisme en una “assessoria laboral”, és qui és mostra més dòcil en les negociacions.
Quins objectius importants de la Direcció els ha aconseguit amb minses contrapartides? Tots!. Quines reivindicacions principals de les majories sindicals s’han aconseguit? Cap!. Molts dels retrocessos dels darrers anys han estat conseqüència directa de la docilitat i la connivència de les actuals majories sindicals amb els “patrons”. Qui no tingui la sensació que hem anat, anem i anirem enrere, ho té molt fàcil: que voti als que, al costat de la Direcció, ens han portat on som. Els qui som conscients de que la realitat és ben bé la contrària, tampoc hem de tenir cap dubte: cal un sindicat sense peatges, compensacions i hipoteques, que negociï amb total independència i que no es vengui per un plat de llenties en cada acord.
Ajuda’ns a que la nostra força sigui un mur de contenció a les noves retallades que s’albiren i l’opció per recuperar un clima laboral més humanitzat, incompatible amb la pressió comercial irracional i desbocada que estem patint. I que patirem si no comptem amb uns representants sindicals valents, disposats a treballar de valent: la FEC som aquests i som aquí, tossudament alçats!
