La FEC és un sindicat català que, des de la seva fundació enguany fa 30 anys, està compromès fermament amb les persones que treballem i vivim a Catalunya. Maldem per eradicar el greuge territorial que s’hi pateix, també a CaixaBank, i per enfortir la representativitat dels sindicats del país, que hem palesat amb l’acord amb la Intersindical-CSC. Cal tenir molt present que som el 34% de la plantilla i escollim tan sols el 19% dels representants.
Correm el risc, amb el ritme que es viu als centres de treball, de no donar a aquests greuges la transcendència que realment tenen. A la FEC estem convençuts que, no només són d’una enorme gravetat pel nostre present, sinó també una amenaça real pel futur més immediat.
És dramàtic l’haver de denunciar encara, després d’anys (i eleccions) de fer-ho, l’endèmica manca de plantilla a la xarxa d’oficines de Catalunya. A tall d’exemple, constatar que les 2 DTs catalanes acumulen el 62 % del dèficit de personal, de les 7 DTs que són deficitàries.
I si això no fos prou, és ben sabut que l’exigència envers aquestes dues DTs sempre és màxima. Són les que han d’estirar del carro, un any sí i l’altre també, malgrat la situació precària de les seves plantilles. Potser ja toca que el nombre de treballadors respongui als volum de negoci!
Aquesta combinació explosiva de manca de plantilla i de màxima exigència té com a conseqüència una gran afectació en el clima laboral que es respira a molts centres de treball i en la salut de molts companys i companyes. Unes repercussions que, a causa de la por, mai reflecteixen les enquestes internes de clima.
Catalunya és el laboratori de la implementació de nous models organitzatius. La pèrdua de càrrecs, així com de les possibilitats de progrés, no semblen tenir aturador. Tenim el 57% d’oficines amb horari singular i hem patit la integració o supressió de 326 oficines en 4 anys, i les que venen…, que deterioren el servei a bona part de les persones que ens ha fet grans.
Ens oposem també a la progressiva deslocalització de diferents departaments estratègics de Serveis Centrals amb la consegüent pèrdua de talent i llocs de treball a Catalunya. I com no, marxen cap a Madrid. I en aquesta línia, molt ens temem que quan la Seu de CaixaBank es torni a bellugar, no sigui per retornar a Barcelona, sinó per traslladar-se a la capital del reino.
Davant d’aquestes debilitats del present i amenaces de futur és inútil esperar res de les majories sindicals actuals que ja han demostrat abastament que no tenen entre les seves prioritats aturar aquests greuges. I ara encara menys, no fos que els acusessin de “supremacistes” als altres territoris d’on surten el 81% dels representants a elegir.
La FEC continuarà lluitant per revertir aquestes situacions que suposen una greu discriminació pels que treballem a Catalunya. I, si obtenim la representació que ho faci possible, ens en sortirem. Està a les mans de tots el proper 28-N.
