La igualtat es defensa dia a dia, exercint i exigint els drets sense cedir a la intimidació. No n’hi ha prou convocant una jornada reivindicativa que l’endemà ja no recorda ningú. En això no hi ha diferències: a la majoria ens atenalla la por. La FEC recolza, evidentment, totes les accions de protesta justa, justificada i solidària per denunciar qualsevol tipus de desigualtat o discriminació per raó de sexe; per tant, avui, Dia Internacional de la Dona Treballadora, t’animem a participar, en la mesura que t’ho puguis permetre, en les mobilitzacions convocades.
A CaixaBank, on tot sembla meravellós i que tothom ha de donar gràcies permanentment de treballar-hi (com si no ens ho guanyéssim), la igualtat i la conciliació no són motiu de “honda satisfacción”:
- El permís de maternitat “passa factura” en les avaluacions que fan els responsables de l’acompliment dels reptes de l’empleada l’any que ha estat treballant parcialment.
- La reducció de jornada laboral és converteix a la pràctica en una obligació a renunciar als càrrecs o posicions específiques per poder concilia. No hi ha una flexibilitat real: A tall d’exemple, per què no entrar a les 09:30 i sortir a les 16:30? Ajudaria molt a qui gestiona carteres de clients amb cita prèvia.
- Al capdavall, ser mare sempre implica endarrerir “de facto” les possibilitats de promoció professional. I això és del tot una discriminació inacceptable.
- Demanem flexibilitzar l’horari per a poder conciliar sense que suposi un cost econòmic, professional i personal.
- Com a exemple de desigualtat, a Catalunya, on les dones són un 53% de la plantilla, només representen un 16% dels Nivells I. Les dones són un 25% dels Nivells I i Nivells II i quan hi afegim els Nivells III arriben al 33%. Amb aquest retrat, només un terç dels tres primers nivells professionals són dones, és evident que hi ha molta feina per fer.
I parlant de feina, la FEC denuncia la passivitat i la inacció de la Direcció, i més la dels sindicats “majoritaris” a CaixaBank, que tant es vanten d’aquesta condició, en aquesta qüestió tant fonamental. Com s’explica, sinó, que després de més de 2 anys no hagin forçat a l’empresa a negociar i acordar un nou Pacte d’Igualtat i Conciliació? O potser també esperen a l’any 2019, quan hagin passat les eleccions sindicals d’enguany, per no cremar-se cedint davant la Direcció? Això sí, anar pactant horaris singulars que dificulten molt, sinó impedeixen, la conciliació de tothom no és un problema.
Comunicació FEC
