Un client entra a demanar-te un préstec. Quan li preguntes quines garanties ofereix, et diu que ha contractat una línia telefònica destinada específicament per a que el puguis trucar en cas d’impagament i després ell ja decidirà si et paga o no. Ridícul, veritat?
Un altre exemple: dos sindicats signen un acord i, quan pregunten a Relacions Laborals quina és la garantia de compliment de la voluntarietat, els diuen que hi haurà una línia específica de denúncies en cas de coaccions i el Comitè d’Incidències, o sigui ells mateixos, decidirà què cal fer. Ridícul també, veritat?
Això és el que SECPB anomena un acord “garantista” de la voluntarietat.
Quina era la nostra proposta? Doncs que CaixaBank acceptés un arbitratge extern per a decidir si la denúncia de coaccions estava fonamentada o no, i que, si així es determinés, el superior responsable de la coacció fos acomiadat. Senzill, no?
Tots els sindicats vàrem estar d’acord en la importància de la voluntarietat en l’aplicació d’aquest Acord. La diferència essencial està en la valoració de les garanties.
De veritat que els negociadors que han signat han treballat algun cop a la xarxa d’una entitat financera… o sempre han sigut alliberats?
