La fallida de Lehman Brothers, el pànic en el sistema financer i l’adveniment de la crisi van incorporar al glossari popular termes fins aleshores arraconats, com ara prima de risc,hipoteques porqueria, recessió, quantitative easing o dèficit. Aquest últim terme defineix la despesa que té una administració pública per sobre dels seus ingressos i, com tants d’aquests conceptes, va cobrar tota la seva significació l’any 2009, el primer que es va viure sencer en temps de crisi. En efecte, aquell any el desequilibri pressupostari d’Espanya va ser d’un 11,1%. I encara que sembli impossible, no va ser el pitjor de la zona euro: Grècia (15,4%), Irlanda (14,4%) i el Regne Unit (11,4%) el van superar.
Rècord negatiu
Dels “brots verds” a un desequilibri d’un 11,1%
A principis de juny del 2009, en plena campanya electoral per les eleccions europees, el PSOE va fer públic un vídeo de campanya en què aprofitava la creació d’ocupació d’aquell mes de maig per parlar de “brots verds” en l’economia. La profecia va resultar desastrosa (set anys després els experts encara discrepen de si la veritable crisi s’ha acabat a Espanya) i el tancament dels comptes d’aquell any va demostrar que s’havia produït la patacada més important de la democràcia, amb un dèficit d’un 11,1%. Durant l’època daurada de la bombolla del totxo, l’Estat havia tancat amb superàvit els exercicis del 2005, 2006 i 2007; quedava clar que la realitat havia canviat molt ràpidament. El govern socialista, que encapçalava José Luis Rodríguez Zapatero, va redoblar l’aposta keynesiana i va ser justament aquell any que va posar en marxa el polèmic Pla E, que va acabar suposant una despesa de 50.000 milions en un intent de tornar a engegar l’economia.
Reforma constitucional
Alemanya dessacralitza la carta magna en dues setmanes
Reformar la Constitució havia estat considerat a Espanya una veritable tasca per a titans. De fet, fins al 2011 només s’havia canviat la carta magna una vegada, el 1992, per incloure-hi el dret dels estrangers a votar en les municipals, exigència necessària per complir el Tractat de Maastricht. El 2011 va arribar un nou canvi, i altra vegada per imposició europea. La cancellera Angela Merkel, en plena crisi de la zona euro, va exigir que la Constitució espanyola inclogués l’article 135, que fixa que totes les administracions s’adequaran al principi d’estabilitat pressupostària i estableix que el pagament del deute públic serà el primer que atengui l’Estat en els pressupostos generals.
La reforma es va culminar en dues setmanes i el ple del Congrés en què s’hi va donar llum verda es va celebrar en ple mes d’agost. La mesura va ser un intent de tranquil·litzar els inversors internacionals i demostrava que el govern començava a quedar-se sense sortides: el 2010, Zapatero ja havia fet marxa enrere en les seves polítiques anunciant una tisorada en la despesa pública calculada en 15.000 milions.
Rajoy tampoc se’n surt
El nou president va contradir el seu programa en arribar al poder
Només una setmana després de ser investit president, el penúltim dia del 2011, Mariano Rajoy va anunciar la retallada de despesa pública més gran de la història de la democràcia, amb una important pujada d’impostos que contradeia el seu programa. Les raons, de nou, calia trobar-les en les imposicions de Brussel·les. Malgrat tot, els dèficits seguien indomables: el 2012 va ser d’un 10,6%; el 2013, d’un 6,6% (es demanava un 6,5%), i el 2014, del 5,8%, la xifra que exigia Europa.
Desviació electoral
La despesa creix i propicia el procediment sancionador
L’any passat, amb la proximitat electoral, el govern de Rajoy va relaxar la seva disciplina pressupostària. El dèficit va ser d’un 5,2%, un punt més del que li demanava Brussel·les, i aquest fet va obrir la porta al primer procediment sancionador per excés de dèficit de la història de la Unió Europea, que també ha afectat Portugal. Malgrat els esforços del ministre d’Hisenda, Cristóbal Montoro, per culpar-ne les autonomies, el cert és que la rebaixa d’impostos que va ordenar Rajoy li va fer perdre 2.500 milions i va disparar el dèficit.
