PAULA SOLANAS – ARA –
El 12 d’octubre del 2013 els treballadors de la fàbrica de Panrico a Santa Perpètua de Mogoda van començar una vaga indefinida que va durar 237 dies, la més llarga de les últimes quatre dècades a Espanya. Els anys més durs de la crisi econòmica, sumats als efectes de la reforma laboral, van posar sota el focus mediàtic aquest tipus d’accions col·lectives. Tot i així, la conflictivitat laboral va viure el 2015 l’any menys actiu des de l’inici de la democràcia, i va ser l’any amb menys vagues -sense comptar les generals- registrades en tota la sèrie del ministeri d’Ocupació i Seguretat Social, que recull dades des del 1986.
En total, l’any passat es van produir 615 aturades laborals, un 21% menys respecte al 2014, quan la xifra ja havia caigut un 22% en comparació amb l’any anterior, segons es recull a la memòria anual del Consell Econòmic i Social. Tot plegat després d’un període intens marcat per la crisi, en què el nombre d’aturades laborals fregava el miler anual, amb pics històrics el 2009, el 2010 i el 2013.
Aquesta caiguda en el nombre de vagues també s’ha traduït en un fort descens pel que fa als participants en les aturades. Mentre que el 2007, abans de l’esclat de la crisi, el nombre de treballadors que secundava les aturades s’acostava als 490.000, implicats en 751 vagues laborals, l’any passat la xifra va baixar fins als 170.528. De la mateixa manera, la quantitat de jornades no treballades va caure des dels 1,2 milions del 2007 fins a gairebé el mig milió el 2015, menys de la meitat.
La caiguda de l’atur dels últims tres anys (que deixa un regust agredolç perquè s’ha fonamentat en l’augment de les feines temporals i a temps parcial), és una de les raons que expliquen el descens de la conflictivitat laboral. “Els treballadors encara estan satisfets només amb el fet de tenir feina en un context tan difícil, cosa que deixa altres preocupacions, com l’augment dels salaris, en un segon terme”, opina Raül Ramos, professor d’economia de la UB.
Més negociació
Si a Espanya ja no es fan vagues, ¿per quina via es canalitza el conflicte? L’aprovació de la reforma laboral del Partit Popular va introduir la possibilitat que la negociació dels convenis fos més fragmentada, fomentant el diàleg empresa a empresa per sobre dels convenis sectorials, autonòmics o estatals. Per a Ramos, l’efecte d’aquesta mesura política s’ha notat de manera gairebé immediata. “S’ha facilitat molt més la negociació directa amb l’empresa, sobretot a les pimes, mentre que a les grans corporacions, on hi ha més dispersió, la vaga encara és un element de pressió que es té en consideració”, raona l’acadèmic.
L’informe del CES també evidencia que la mediació sindical i la negociació dels convenis col·lectius han guanyat pes en els últims anys. El mateix 2015, mentre el nombre de vagues queia un 21%, la quantitat de conflictes laborals mediats pel Sistema Interconfederal de Mediació i Arbitratge -l’òrgan que reuneix els sindicats majoritaris, CCOO i UGT, i les patronals CEOE i Cepyme- s’ha duplicat des de l’inici de la crisi, fins a un total de 422 tramitats.
Aquesta reducció de la conflictivitat posa sobre la taula quin ha de ser ara el paper dels sindicats, que admeten que la mobilització ha perdut empenta. “En aquests últims anys de destrucció d’ocupació també ha augmentat el xantatge dels empresaris, i l’opció d’arribar a la vaga s’ha reservat a situacions amb un risc realment alt”, defensa el secretari general de CCOO a Catalunya, Joan Carles Gallego.
La mateixa reflexió arriba en paraules del secretari general de la UGT ha Catalunya, Camil Ros: “Ens hem centrat molt en el conflicte i poc en la mobilització, que és necessària perquè es vegi que el sindicalisme és un moviment actiu i combatiu”, explica (vegeu l’entrevista adjunta). Per contra, Raül Ramos defensa que aquest escenari fa evident que els dos sindicats majoritaris han de repensar el seu rol, i adonar-se que el model actual ja no s’adapta a un mercat laboral globalitzat i deslocalitzat.
De moment, la tendència a la baixa en el nombre de vagues sembla que es mantindrà un any més. Les últimes dades recollides pel ministeri fins a l’abril ja mostren una caiguda del 19% interanual respecte al mateix període del 2015. Tot i així, els dos líders sindicals apunten que les vagues despertaran a mesura que es comenci a notar la recuperació econòmica, i que els sindicats prendran una actitud més ofensiva. “Els treballadors s’han instal·lat en la precarietat per la crisi i voldran recuperar el poder adquisitiu que han perdut”, diu Gallego. En aquest sentit, avisa que el moviment sindicalista tornarà aviat al carrer. Malgrat tot, l’absència d’un govern espanyol endarrerirà les protestes centrades en la revocació de la reforma laboral.
Catalunya, al capdavant
En els primers quatre mesos de l’any, 28.284 treballadors catalans van secundar alguna de les 220 vagues que es van convocar a tot l’Estat. Aquesta participació representa més de la meitat dels 52.831 assalariats del total espanyol. La densitat del teixit industrial explica que Catalunya acostumi a situar-se entre les primeres comunitats autònomes en nombre de participants. “Sempre hi hagut una cultura organitzativa molt forta i és una de les regions capdavanteres en la conquesta de drets”, conclou Gallego.
