Sembla que la Patronal del Sector ha escoltat els clams desesperats llançats pels sindicats del règim del 78 i ja tenim davant un nou Conveni. A més en sabem el preu. Què hi perdem aquesta vegada?
Més desregulació, més discrecionalitat per a l’empresa i menys drets per als treballadors. Què celebren en les seves eufòriques i recents comunicacions CCOO, FINE (SECB) I UGT?
- Congelació salarial durant 3 anys (2019, 2020 i 2021 amb les taules de 2018).
- Nova retallada en l’import dels triennis.
- Pèrdua de la part variable del Plus Conveni durant 2021 i 2022.
- Vinculació a ROE d’increments salarials.
Tot això a canvi de què?
- Un dia més de lliure disposició?
- Possibilitat de fraccionar les vacances en quatre períodes quan tots sabem que la dificultat i la discrecionalitat en l’aprovació, quan no la coincidència amb campanyes determinades, és la realitat quan vols fer les vacances anuals?
- Signar millores de conveni que tenim àmpliament superades a CaixaBank en acords laborals interns, com en el cas de préstecs?
- Què ens representa tenir una jornada anual de 1650 hores més 30 de formació quan tots sabem que ens veiem obligats quasi sempre a realitzar els cursos de formació embotits, fora d’hores i, fins i tot, en cap de setmana, festius i vacances?
I podríem seguir… Estem realment preocupats. Inacceptables i vergonyants pretensions inicials de la Patronal, que donen fe de l’absència de cap consideració i nul respecte a les legítimes aspiracions dels treballadors del sector, a tall d’exemple:
- Consolidació de nivell cada dos anys (4 en cas de pujar 2 nivells, … ).
- Pèrdua de nivell automàtic si hi ha canvi de funció.
- Desaparició de la figura de la Sots-direcció, optativa en oficines de fins a 6 empleats.
Son les mateixes pretensions de sempre, també plantejades durant la negociació del Conveni 2015-2018. No han variat. Ara, però, la gran diferència rau en els espectaculars resultats del conjunt d’entitats financeres, aconseguits gràcies a l’esforç i dedicació de tots i totes els empleats i empleades del sector, només enfosquits pels propis errors i males praxis dels dirigents del sector: per posar un exemple: IRPH i clàusules “terra”.
També ens faran pagar això als treballadors i treballadores?
I aquí és on rau el segon perill d’aquest conveni, que per a tancar-lo i continuar gaudint, tant patronal com sindicats majoritaris dels privilegis que se’n derivin, no estiguin disposats a cedir, en tota la matèria extreta de conveni i disponible per a la negociació en el sí de cada entitat. Un d’aquests propers punts d’inflexió, per posar un exemple, serà la classificació d’oficines: tornarem a sortir a perdre també? Que tinguin en compte, però, que són pactes extraestatutaris i que pertanyen als treballadors i no a cap mesa de negociació ad hoc que vulguin muntar.
I no només això. Han malbaratat l’oportunitat de posar sobre la taula la recuperació de tots aquells drets perduts en la negociació del darrer Conveni 2015-18, condicionada per la passada crisi financera. On han quedat les propostes de millora de les nostres condicions laborals, que van quedar ajornades en les darreres negociacions amb l’excusa d’una crisi que no ha tingut un impacte rellevant en els resultats gràcies a l’esforç de la plantilla?
Que no t’enganyin. Ni els uns, ni els altres. Ni la patronal, ni els sindicats negociants. No hi ha motius econòmics, ni tan sols, hi ha motius per a cap nova retallada. Ni crisi, ni COVID.
Calen sindicats valents que surtin a guanyar en el pitjor dels escenaris. No mereixem una representació sindical que, conveni rere conveni, negociació rere negociació, ni es plantegi com a opció, empatar o sortir a no perdre.
Estem, més que cansats, fastiguejats, de sentir cada vegada la mateixa cantarella dels mateixos Sindicats i la Patronal per acabar justificant el retrocés permanent: “hagués estat pitjor si no signem”. Us sona?
Desregular i abaratir les condicions laborals no ha suposat cap garantia de manteniment dels llocs de treball. Queda demostrat en aquesta negociació, que no els recuperarem mai més. La Patronal se surt amb la seva, reduir la plantilla i abaratir-ne el cost en cada nova contractació. Assenyalem aquells sindicats, els de sempre, que varen pactar i signar la creació dels nivells XIII i XIV? Han suposat un increment de plantilla? Una millora de les condicions? De cap manera.
Ens trobem davant d’un marc de relacions laborals obsolet, que no ens defensa i que té altres finalitats. És imprescindible avançar i recuperar el terreny perdut. Ho hem dit sempre: No es poden perdre més llençols en cada bugada. No valen antigues receptes. És urgent lligar una alternativa sindical, a risc de perdre el tren dels drets i garanties laborals definitivament en la transformació del sector. Cal, en definitiva, un nou marc de relacions laborals i que tingui en compte la situació real que vivim els treballadors de Catalunya.
A la FEC ho tenim clar. Enfront les retrògrades propostes de la Patronal i la passivitat sindical: Ni un pas enrere!
I tu, et plantes? O seguiràs deixant que facin la seva?
