CaixaBank ha tornat a presentar uns resultats espectaculars: 3.203 milions d’euros de benefici en només sis mesos, un 8,5% més. La mateixa Direcció atribueix aquestes xifres al “fort dinamisme de l’activitat comercial”.
Fort dinamisme? Diguem-ho clar: l’esforç extraordinari de la plantilla. Resultats oficials de CaixaBank.
Però mentre CaixaBank bat rècords, la DT Barcelona i les seves tres Direccions Comercials no van assolir els reptes en el tancament del primer quadrimestre, i sorprenentment (o no tant), de l’intent de suavitzar el 2on i 3er Qs n’ha resultat una major exigència a la xarxa comercial.
Com s’explica aquesta contradicció?
Si la plantilla no arriba als objectius, però l’empresa augmenta el negoci, els ingressos i els beneficis, només hi ha dues possibilitats: o els reptes estaven mal calculats o es van fixar deliberadament en nivells pràcticament inassolibles.
Amb quins criteris es determinen? Sobre quines previsions? Qui n’avalua la proporcionalitat? I, sobretot, per què els objectius es desplacen constantment més enllà, fins i tot quan els resultats reals superen els de l’any anterior?
Un incentiu inassolible deixa de ser un incentiu: es converteix en un des- incentiu, una font de frustració i un instrument de pressió comercial.
Resulta especialment inadmissible continuar tensant les oficines, i deteriorant l’ambient de treball quan CaixaBank presenta beneficis rècord, una rendibilitat del 18% i preveu destinar entre 961 i 1.281 milions d’euros al dividend a compte.
Si els resultats són de rècord, el reconeixement a la plantilla també ho ha de ser. Des de la FEC exigim la fi de la pressió comercial injustificable i respecte efectiu del temps de treball, la salut i la conciliació.
I amb aquest nivell de beneficis resulta incomprensible que no es faciliti una sortida digna als empleats de la DT de Barcelona i Catalunya de les generacions 1966 a 1969, que a no ser per l’exclusió en els ERO de 2019 i 2021, estarien desvinculats com ho estan els companys/es de generació de la resta de l’estat espanyol. Exigim que aquest greuge comparatiu s’assumeixi i es reequilibri, amb prioritat i independència d’afrontar un futur relleu que considerem necessari, tot i que com la Direcció ha deixat palès recentment, no està ni se l’espera.
Així que folga i cansa bastant que alguns/es aneu escalfant l’ambient amb rumors, circulars, càlculs, simuladors i promeses buides. Demanem màxim rigor i moderació amb les legítimes expectatives de la gent.
En resum: que a la FEC no acceptem beneficis espectaculars per als accionistes, aconseguits fixant reptes impossibles per a la plantilla i pressió comercial sense límits, i comminem a la resta de sindicats a seguir fent front contra les pressions a tots els llocs on calgui, i a no abaixar la guàrdia ni al mes d’agost.
