És ben sabut que el Pirineu és terra d’éssers fantàstics. D’entre tots ells destaquen els “minairons”, uns follets que, segons la llegenda, són remenuts i en caben milers en un canut de canya. I què fa tan especials aquests personatges? Doncs que quan l’amo destapa el canut surten exigint: “Què farem?” i si no els manes feina, poden resultar molt perillosos. Avui en diríem treballadors compulsius…
Aquests “minairons” addictes al treball són molt útils a CaixaBank per salvar les mancances de personal cròniques que es pateixen. En alguns territoris la situació és especialment dramàtica. Els “minairons” ens van també molt bé treballant en les places convocades que triguen més del necessari en cobrir-se. Algunes situacions són totalment inadmissibles.
Quan la feina ens surt per les orelles, els incansables “minairons” salven aquelles campanyes en que anem més coixos. N’hi ha que són autèntics especialistes en la venda de televisors i mòbils. Si una oficina ha de treballar amb menys empleats dels que corresponen i se’ls pressiona, amb més o menys tacte, perquè produeixin pels que manquen, no hem de patir. Destapem el canut de canya i els “minairons” surten com una exhalació al crit d’”A la feina!”.
Ja hem vist que són uns follets molt versàtils. Si la nostra jornada laboral s’allarga per l’acumulació de feina o per alguna reunió més o menys voluntària, podem comptar amb que els “minairons” recullin els nostres fills a l’escola i els més saberuts, els ajudin a fer els deures. I n’hi ha d’obsessius per la neteja, que posen rentadores, planxen i et deixen la casa com una patena.
És una autèntica desgràcia que els “minairons” només siguin uns éssers fantàstics de la mitologia pirinenca. En realitat sabem que estem sols. Moltes oficines funcionen per la generositat dels empleats i empleades i la solidaritat entre els companys. Treballem patint unes mancances endèmiques que per a la Direcció mai són prioritàries. I els treballadors no gosem a denunciar-les per por. Els uns per por a que el seu nom entri a formar part d’una llista negra, uns altres per por a “significar-se” i uns darrers perquè tenen aspiracions de progressar professionalment. En definitiva, una por que permet que els caps, no sense una bona dosi de cinisme, puguin assegurar que tot va sobre rodes. Que les mancances de plantilla són fets puntuals. Que la premissa per a tot és la voluntarietat. Que els nous empleats han fet molta sort entrant a l’entitat. I que la plantilla en general està molt satisfeta. I per rematar-ho, exhibeixen la participació i l’entusiasme desfermat en els Festivals MEV!
Siguem conscients que nosaltres som els veritables “minairons”. És el perfil que ens exigeixen i tenim mala peça al teler. Cal reaccionar d’una vegada. I si no gosem fer-ho individualment, hem de fer confiança a un sindicat que sigui prou valent per liderar aquesta reacció. És ben evident que les majories sindicals que ho havien de fer, no se n’han sortit… o fa molt temps que hi han renunciat.
Comunicació FEC
