És ben conegut que el Primer de Maig és el Dia Internacional del Treballadors. No és tan conegut el fet que aquesta jornada reivindicativa fou establerta a París el 1889 per homenatjar els “Màrtirs de Chicago”, uns treballadors anarquistes executats als EUA. Cal recordar que, en aquell moment, la gran reivindicació fou la jornada de 8 hores. És clar que durant aquests darrers 128 anys s’han produït avenços significatius, especialment al que en diem el primer món, però hi ha moltes situacions actuals i amenaces futures que ens fan lamentar que aquesta diada reivindicativa s’hagi convertit en un dia festiu més al calendari.
Enguany la FEC no vol fer cap escrit grandiloqüent ni cridar a cap mobilització. Deixem aquestes activitats als grans sindicats que ompliran, o no, els nostres carrers de proclames i de banderes però que, a partir de l’endemà mateix, tornaran a les negociacions amb la patronal amb esperit mesell. Però seria injust carregar tota la responsabilitat sobre aquests sindicats que tenen el privilegi de ser els més representatius en la defensa dels nostres drets. No podem oblidar que som nosaltres, els treballadors, els qui els hem donat aquesta representació.
A CaixaBank, com a tantes altres empreses, els arbres no ens deixen veure el bosc. Els “GALAXY S9” eviten que escoltem el que caldria escoltar. Els “QLED” són els encarregats d’hipnotitzar-nos davant la seva pantalla de darreríssima generació. I amb aquest col·lapse comunicatiu, ningú para atenció a les “Alarmes” (perdó, “Sistemes de Seguretat”) que ens arriben de les nostres parelles, dels nostres fills i dels nostres amics. L’enorme proliferació de “metes volants” dificulta saber si es tracta d’una contrarellotge o d’una etapa de muntanya. I en alguns casos s’ha constatat que hi ha companys que no tenen clar si corren la “Volta Catalunya” o el “Giro d’Itàlia”…
Per això la FEC ens proposa un Primer de Maig diferent. Dediquem una part de la jornada a reflexionar sobre la nostra situació laboral actual a CaixaBank. Comparem-la amb la de fa uns anys i valorem quina pot ser en un futur a curt o a mitjà termini. Si aquesta reflexió ens porta al convenciment de que no hem parat de perdre drets i que encara l’escenari pot ser pitjor, potser ja és hora que actuem. I com fer-ho? Fent costat a un sindicalisme valent, sense hipoteques, que no es ven per un plat de llenties ni per una cadira en un consell d’administració.
Comunicació FEC
