PEP MARTÍ – NACIÓ DIGITAL – 18/10/16
Com si no hagués existit. Durant dècades, la figura de Josep Maria Boix i Raspall, director de la Caixa en els anys difícils de la Guerra Civil, va ser la gran absent en la història oficial de l’entitat creditícia. Ningú el recordava en els aniversaris. Les publicacions de la institució l’obviaven. El seu delicte? Mantenir la Caixa dempeus, no permetre l’acció de grups faistes incontrolats durant la guerra i defensar els dipòsits dels clients. En els inicis de la Transició, algun intent de recuperar la seva figura va tenir poc èxit. Se’n sap ben poc de la repressió en les corporacions privades després de la guerra. Ara, gràcies a la tasca tossuda de la Comissió de la Dignitat, la figura de Boix i de molts altres que van salvar la casa en els anys més feixucs recupera la llum.
Aquest dimarts, el Col·legi d’Advocats acull, amb la col·laboració destacada de la Caixa, un homenatge als directius i treballadors de l’entitat financera que van ser represaliats per la dictadura. L’acte és d’una enorme rellevància, pel que representa de reconeixement dels màxims responsables de la institució durant el període republicà. Estem parlant de Lluís Serrahima i Camín, que en fou el president, i del director general, Josep Maria Boix i Raspall. Però també de prop de cinquanta treballadors que foren depurats.
Durant els anys immediatament anteriors a la Guerra Civil, Serrahima –d’una saga catalanista i pare de l’advocat i polític Maurici Serrahima- i Boix van estar al capdavant de la Caixa de Pensions per a la Vellesa i d’Estalvis, que era el nom de l’entitat en els seus inicis des que fou fundada per Francesc Moragas i un grup d’empresaris el 1904.
Boix, activista del catolicisme social
Josep Maria Boix va compaginar al llarg de la seva vida la formació jurídica (era especialista en dret mercantil) i la inquietud per les desigualtats socials. No va ser mai el que en diríem un radical, ans al contrari, sinó un home imbuït d’un catolicisme intervencionista, el que el va dur a integrar-se en l’Acció Social Popular, una associació catòlica adreçada a les tasques de protecció de col·lectius febles. Allí va conèixer Francesc Moragas, que fou un dels fundadors de la Caixa el 1904.
La fundació de l’entitat va estar des de l’inici estretament lligada a la tasca de previsió social i de protecció de l’estalvi. El seu arrelament va ser ràpid i va esdevenir una institució de referència en uns anys en què Catalunya avançava cap a la represa política, amb la creació de la Mancomunitat de Catalunya.
Esclata la guerra: la Caixa, preservada
El 1935 va morir Moragas i Josep Maria Boix el substitueix en la direcció de l’entitat. L’esclat de la Guerra Civil el 1936 va suposar un trasbals, però des de la primera hora Boix i el president Lluís Serrahima es van fer el propòsit de preservar la Caixa enmig del desastre. Es va formar un comitè de direcció amb els treballadors, però Boix va entrar-hi com a secretari i la independència de la casa es va mantenir d’acord amb la Generalitat. Els clients van veure protegits els seus comptes al llarg de tot el conflicte, un aspecte que va donar molt de prestigi a la Caixa i que forma part de la seva millor història.
Però no va ser una tasca fàcil. L’any 1938, com explica l’historiador Alfred Pérez Bastardas, la CNT-FAI, que veia la institució com un niu de burgesos, va voler engegar una depuració. Es va fer una enquesta interna per conèixer l’opinió de treballadors i directius. Boix i la resta de directius van poder evitar que es dugués a terme cap disbarat, però la documentació generada va servir un any després perquè els franquistes fessin la seva depuració.
La derrota: depuracions i vençuts
El gener del 1939, Barcelona cau. Boix continua al seu lloc amb una actitud digna. Un dia es presenta al seu despatx Lluís Solà Escofet, home de la casa des dels anys de Moragas, però d’ideologia molt reaccionària i que veu ara que pot tenir el seu instant de glòria. Exigeix al director que publiqui un manifest d’adhesió a Franco. Boix no només s’hi nega, sinó que organitza una missa en memòria de tots els morts de la Caixa durant la guerra. És la seva sentència. En uns primers mesos, una depuració encarregada a un militar, Pedro Sandro y Ros de Olano, conclou amb sancions simbòliques contra el personal. L’oficial és conegut de Boix, que intenta parar els peus a la repressió. Però no se’n surt. Plouen les denúncies de persones que volen aprofitar l’ocasió i que reclamen a les autoritats que “facin neteja”.
Les autoritats encomanen al falangista Albert Casañé la tasca de depurar a fons la casa. Casañé aconsegueix que el facin supervisor de totes els caixes d’estalvi catalanes i s’hi dedica amb afany. Arriba un nou director, l’aragonès Enrique Luño Peña, que substitueix Boix. Serà director general de la Caixa fins a la seva jubilació, el 1976. És un home del règim. Catedràtic de Filosofia del Dret, serà rector de la UB i procurador en Corts.
Per Boix, els temps seran molt durs. No només és cessat, sinó que se’l fa fora de la universitat. I és sotmès a un consell de guerra en què se l’acusa d’auxili a la rebel·lió militar. “Per què no va fugir a Burgos?”, li pregunta el fiscal. La seva proclamació antifeixista amb motiu de l’intent de depuració de la FAI el 1938 se li gira ara en contra. Haver mantingut la Caixa al marge dels escamots incontrolats no és una cosa que impressioni els seus jutges. La condemna és de dotze anys de presó, reduïts aviat a tres. Finalment, estarà poc temps a la Model, però passa a l’ostracisme.
La llarga etapa de direcció de Luño Peña (1940-76) va suposar esborrar el record d eles persones que com Boix, Serrahima, Albert Bastardas, Duran Farret i altres, tant van fer per conservar el llegat de Moragas. L’historiador Alfred Pérez Bastardas, autor de “Josep Maria Boix i Raspall (1887-1973)” (Edicions 62), explica com “la gestió encertada de l’equip directiu, en plena guerra i quan tot s’esmicolava, va permetre que es preservessin els dipòsits dels clients”. El llibre de Pérez Bastardas es reedita, ja que l’anterior publicació va ser només per a una edició interna. L’investigador recorda que amb motiu dels cinquanta anys de la caixa, el 1954, es va publicar un llibre d’història de la institució creditícia en el qual el nom de Boix ni tan sols hi apareixia. Com passava en els sistemes comunistes, els elements incòmodes eren simplement arrancats de la història. Als dirigents franquistes, Stalin no els havia d’ensenyar res.
La repressió va arribar a tots els racons. Prop de cinquanta treballadors de l’entitat són sotmesos a un expedient sever. Hi ha reduccions de sou i canvis de lloc. La majoria dels membres de l’antic comitè no són enxampats perquè havien marxat a l’exili, però un vel negre cau sobre l’entitat, com va passar en tots els àmbits de la vida ciutadana. Cap racó de la institució se salva de la “purificació” feixista. Una de les primeres coses que decideix Luño Peña és arrencar l’enrajolat de la sala de juntes de l’Oficina Laietana, on hi havia el dibuix d’una senyera.
Reparació arquitectònica
La Comissió de la Dignitat porta temps preparant l’acte al Col·legi d’Advocats. El seu coordinador, Pep Cruanyes, explica a NacióDigital que “sabem molt de la depuració soferta per mestres i funcionaris, però molt poc sobre el que va passar en empreses privades i institucions com la Caixa. Ara, gràcies al treball de Pérez Bastardas i a la predisposició de l’entitat, coneixem com van anar les coses en una institució com aquesta”. Des de la Comissió, subratllen que alhora que homenatjar les figures de Boix i Serrahima, han demanat a la Caixa de recuperar en la façana de l’oficina central, aleshores a Via Laietana de Barcelona, els escuts de Catalunya i el rètol de l’entitat en català que va ser arrancat pels franquistes, cosa a la qual la Caixa ha accedit.
En l’acte al Col·legi d’Advocats hi intervindran Oriol Rusca, degà del col·legi, Plàcid Garcia Planas, responsable del Memorial Democràtic; Xavier Pons, degà de la Facultat de Dret de la UB; Pep Cruanyes, coordinador de la Comissió de la Dignitat; Alfred Pérez Bastardas, autor de la biografia de Josep Maria Boix, i Jaume Giró, director general de Caixabank, la presència del qual en l’homenatge representa el ple reconeixement de l’entitat al paper jugat pels qui van ser els seus màxims directius en un moment molt difícil pel país.
