A Catalunya la FEC!
La FEC és un sindicat català que, des de la seva fundació enguany fa 30 anys, està compromès fermament amb les persones que treballem i vivim a Catalunya. Maldem per eradicar el greuge territorial que s’hi pateix, també a CaixaBank, i per enfortir la representativitat dels sindicats del país, que hem palesat amb l’acord amb la Intersindical-CSC. Cal tenir molt present que som el 34% de la plantilla i escollim tan sols el 19% dels representants.
Correm el risc, amb el ritme que es viu als centres de treball, de no donar a aquests greuges la transcendència que realment tenen. A la FEC estem convençuts que, no només són d’una enorme gravetat pel nostre present, sinó també una amenaça real pel futur més immediat.
És dramàtic l’haver de denunciar encara, després d’anys (i eleccions) de fer-ho, l’endèmica manca de plantilla a la xarxa d’oficines de Catalunya. A tall d’exemple, constatar que les 2 DTs catalanes acumulen el 62 % del dèficit de personal, de les 7 DTs que són deficitàries.
I si això no fos prou, és ben sabut que l’exigència envers aquestes dues DTs sempre és màxima. Són les que han d’estirar del carro, un any sí i l’altre també, malgrat la situació precària de les seves plantilles. Potser ja toca que el nombre de treballadors respongui als volum de negoci!
Aquesta combinació explosiva de manca de plantilla i de màxima exigència té com a conseqüència una gran afectació en el clima laboral que es respira a molts centres de treball i en la salut de molts companys i companyes. Unes repercussions que, a causa de la por, mai reflecteixen les enquestes internes de clima.
Catalunya és el laboratori de la implementació de nous models organitzatius. La pèrdua de càrrecs, així com de les possibilitats de progrés, no semblen tenir aturador. Tenim el 57% d’oficines amb horari singular i hem patit la integració o supressió de 326 oficines en 4 anys, i les que venen…, que deterioren el servei a bona part de les persones que ens ha fet grans.
Ens oposem també a la progressiva deslocalització de diferents departaments estratègics de Serveis Centrals amb la consegüent pèrdua de talent i llocs de treball a Catalunya. I com no, marxen cap a Madrid. I en aquesta línia, molt ens temem que quan la Seu de CaixaBank es torni a bellugar, no sigui per retornar a Barcelona, sinó per traslladar-se a la capital del reino.
Davant d’aquestes debilitats del present i amenaces de futur és inútil esperar res de les majories sindicals actuals que ja han demostrat abastament que no tenen entre les seves prioritats aturar aquests greuges. I ara encara menys, no fos que els acusessin de “supremacistes” als altres territoris d’on surten el 81% dels representants a elegir.
La FEC continuarà lluitant per revertir aquestes situacions que suposen una greu discriminació pels que treballem a Catalunya. I, si obtenim la representació que ho faci possible, ens en sortirem. Està a les mans de tots el proper 28-N.
L’alternativa valenta!
Si cerquem en qualsevol diccionari el significat de l’adjectiu valent ens trobem, paraula amunt paraula avall, la següent definició: “Que té coratge a emprendre grans afers, a afrontar els perills sense por”. I ja posats en el món dels mots, el nostre adjectiu té un bon grapat de sinònims: decidit, valerós, atrevit, audaç, agosarat, coratjós.
Doncs aquesta introducció ve al cas perquè la FEC és, abans de res, un sindicat valent i combatiu que està fermament decidit, no només a no permetre cap altre pas enrere, sinó a fer passes endavant per millorar les nostres condicions de treball i fer possible una veritable conciliació. I posem “veritable” també amb negreta perquè hi ha sindicats que s’omplen la boca amb la “conciliació” i se n’obliden sistemàticament en cada negociació amb la Direcció. Per entendre’ns, anem camí de convertir la “Conciliació laboral i familiar” en un altre concepte dels que fan el salt de la realitat a la utopia, com ara “Pau”, “Justícia”, “Llibertat” o… “Control Horari”.
Els representants sindicals no són gestors ni assessors. És clar que entre les nostres feines es contempla l’acompanyament d’alguns tràmits i l’aclariment dels dubtes que tenen els companys. Però aquesta no és la nostra autèntica labor. La tasca per a la que som elegits és, primordialment, la de representar i defensar l’empleat i de vetllar perquè no es vulneri cap dels seus drets laborals. Massa sovint, qui ha convertit el sindicalisme en una “assessoria laboral”, és qui és mostra més dòcil en les negociacions.
Quins objectius importants de la Direcció els ha aconseguit amb minses contrapartides? Tots!. Quines reivindicacions principals de les majories sindicals s’han aconseguit? Cap!. Molts dels retrocessos dels darrers anys han estat conseqüència directa de la docilitat i la connivència de les actuals majories sindicals amb els “patrons”. Qui no tingui la sensació que hem anat, anem i anirem enrere, ho té molt fàcil: que voti als que, al costat de la Direcció, ens han portat on som. Els qui som conscients de que la realitat és ben bé la contrària, tampoc hem de tenir cap dubte: cal un sindicat sense peatges, compensacions i hipoteques, que negociï amb total independència i que no es vengui per un plat de llenties en cada acord.
Ajuda’ns a que la nostra força sigui un mur de contenció a les noves retallades que s’albiren i l’opció per recuperar un clima laboral més humanitzat, incompatible amb la pressió comercial irracional i desbocada que estem patint. I que patirem si no comptem amb uns representants sindicals valents, disposats a treballar de valent: la FEC som aquests i som aquí, tossudament alçats!
L’alternativa compromesa:
Compromís: “Obligació contreta per una promesa, per una paraula donada, etc.”.
Estem acostumats a patir l’incompliment sistemàtic de les “promeses electorals” per part de les forces sindicals majoritàries. I a la FEC ens preguntem: Per què després de tants desenganys no ens feu confiança i descobrim tots plegats si nosaltres complirem les nostres? Aquests són els nostres “compromisos”:
1.- Lluitarem per revertir l’endèmica manca de plantilla a la xarxa d’oficines de Catalunya. És inajornable mantenir el dèficit reconegut i obviat sistemàticament.
2.- Implementarem un control horari efectiu que eviti la realització d’hores extraordinàries il·legals. Defensarem una flexibilitat horària real que permeti una desconnexió efectiva. Tot un repte si tenim en compte que la llei que impera és l’ultraliberalisme en el temps de treball.
3.- Combatrem les mesures que generin discriminacions en les condicions laborals d’empleats que desenvolupen les mateixes tasques. No podem permetre que els nous models de centres de treball suposin la creació efectiva d’uns empleats de primera i d’altres de segona. No serem còmplices en acords que promoguin la discriminació d’una part de la plantilla en les carreres professionals, per acció o omissió (Centres d’Empresa, SSCC, DTs i assimilats), com han fet els sindicats majoritaris des de 2008.
4.- Defensarem el manteniment dels nivells professionals consolidats i la millora de la possibilitat de progressió a través de les carreres professionals en tots els àmbits.
- Recuperar el nivell XIII com a mínim a l’entrar a l’entitat.
- Els GC2-2n Responsable han de ser nivell VII
- Els GC2 han d’entrar en el nivell IX (en compte de l’actual XI)
- Els GC1 han d’entrar en el nivell XI (en compte de l’actual XII)
- Incrementar les places de Nivell VII per capacitació/oposició
5.- Exigirem uns criteris transparents per als Bonus. Han de ser els mateixos per les mateixes tasques/llocs de treball, independentment de la tipologia de centre, i coneguts per tothom. Cal la supressió de la possibilitat de canvis arbitraris posteriors al pacte i s’han de consolidar en el cas de que es reubiqui el treballador/a per decisió unilateral de l’empresa.
6.- Defensarem un model de classificació d’oficines ponderat i que compensi el desmantellamentconstant de la xarxa d’oficines. No és admissible que les “Store” i similars participin del mateix sistema de classificació. Això relega a la resta d’oficines sempre a les darreres posicions.
7.- Insistirem en la reclamació d’un Reglament Intern de Faltes i Sancions, totalment transparent, al qual estigui sotmesa no només tota la “tropa”, sinó també els càrrecs i directius. Cal una regulació del Procediment Disciplinari que esvaeixi les ambigüitats i les arbitrarietats, i que garanteixi plenament el dret de defensa, l’accés a la totalitat de l’expedient per part de la persona afectada, i la participació de la representació sindical en el Comitè d’Incidències.
8.- Millorarem els beneficis socials següents:
- L’ajuda a fills fins els 21 anys per a tothom.
- El Préstec Addicional, en cas de canvi d’habitatge A, ha de tenir el mateix tractament que en la primera adquisició.
- El descompte i l’exempció de despeses en les assegurances s’han d’aplicar a tota la plantilla sense excepcions.
9.- Defensarem que la prestació en les desvinculacions voluntàries incentivades (DVI) retorni al 80% del salari regulador. Amb uns beneficis creixents i amb les congelacions i retallades passades, no és justa la reducció progressiva d’aquesta prestació en els darrers anys.
10.- Denunciarem amb la màxima contundència l’incompliment dels Acords Laborals. És inconcebible que els màxims responsables de tots els acords siguin els més irresponsables a l’hora de denunciar-ne els incompliments.
No volem donar el rang de compromís a una proposta que plantegem des de fa anys a cada procés electoral i de la que no desistirem:
# Eleccions Sindicals Telemàtiques.
És vergonyós que en ple segle XXI, és mantingui un sistema d’eleccions obsolet, caduc i arcaic que obliga a mobilitzar durant tota una jornada a un 10% de la plantilla, amb el perjudici que això suposa per als seus equips de treball, i a gastar inútilment recursos econòmics que podrien destinar-se a cobrir alguna de les moltes necessitats de la plantilla. Això a banda del risc, del tot evitable, que suposa per a la integritat física dels companys els desplaçaments innecessaris que implica el sistema actual.
A aquesta modernització s’hi oposen sistemàticament els sindicats que tracten a la plantilla com a menors d’edat, als quals cal obligar a votar. Fent un paral·lelisme amb el que patim cada dia, d’aquesta pràctica en podríem dir “Pressió electoral”.
