11 de Setembre, Diada Nacional de Catalunya.

Podem continuar mirant cap a una altra banda, pensant que una cosa és la política i l’altre el món del treball. Que a la feina, millor deixar la Senyera a casa. Que, en el nostre quefer de cada dia per a guanyar-nos la vida, això no toca. Millor deixar de banda llengua, cultura i país, no fos cas que poguéssim incomodar l’amo i malbaratar el futur professional que ens tenen preparat.

I així continuarem palmant pasta, i cada cop ens barallarem per més de les molles de pa que cauen de les ben servides taules patronals: aquestes a les quals s’asseuen fa prou temps els grans sindicats, la CEOE i el Gobierno.

En una d’aquestes taules es van asseure el maig de 2023, i es va acordar (AENC V) que l’increment dels salaris seria del 4% el 2023, 3% el 2024 i 3% el 2025, en l’àmbit de la negociació col·lectiva a l’estat espanyol. L’acord preveia que caldria adaptar-ho a les particularitats de cada empresa (podem llegir territori, sector, etc.).

En l’àmbit financer conegut i en particular el de CaixaBank, amb una inflació i interessos desbocats, després d’allò que s’ha volgut vendre com una àrdua lluita i negociació sindical als Convenis Col·lectius recordem, d’àmbit estatal, no s’ha aconseguit ni maquillar tímidament aquells pactes, ni tan sols quan els espectaculars resultats empresarials feien ruboritzar tothom. Estava tot el peix venut com sempre, i en realitat ja no es volia més marge de negociació enlloc. Com era d’esperar, tampoc la negociació de l’aplicació del nou conveni estatal d’estalvi a CaixaBank ha millorat la revisió marcada. Ja es van encarregar els de sempre de matar-lo convenientment.

Només si Catalunya disposés d’un marc laboral propi i els convenis a nivell del nostre territori s’imposessin a les directrius fixades per a tot l’estat espanyol on les realitats, necessitats i cost de la vida són sovint molt diferents, amb una adequada representació sindical independent de veritat, sense interessos ocults, ni dependències polítiques en les poltrones i menjadores estatals, on es defensés de manera íntegra i singular els interessos dels treballadors/es de Catalunya, adequades a la seva realitat i cost de vida, tindríem el poder de fer realitat la millora de les nostres condicions laborals i amb tota seguretat, d’altres en seguirien els passos.

Perquè la lluita dels treballadors/es de Catalunya no és diferent de la de la resta, però la nostra realitat econòmica i social demana que no posem en mans d’altres les nostres aspiracions i reclamacions, que no ens imposin una realitat uniforme que sempre ha estat cavall perdedor pels catalans.

Perquè no és imposable cap model a la voluntat d’un poble. Hem de continuar lluitant per aconseguir decantar la balança. Catalunya és un motor econòmic, i les treballadores i treballadors que ho fem possible mereixem tenir un nivell de vida d’acord amb aquestes capacitats.

Exigir un marc de relacions laborals propi, que respongui a les aspiracions, drets i necessitats dels treballadors/es de Catalunya, ja no és només una necessitat: és una urgència. I renunciar-hi no és cap opció.

 

Aquest 11 de Setembre, tornem als carrers!
Visca Catalunya!
Federació d’Estalvi de Catalunya – FEC

 

A la FEC com sempre, us animem a participar als actes previstos a la Diada, i a acompanyar-nos a l’ofrena floral que pel matí farem davant el monument a Rafael Casanova a Barcelona, segons convocatòria adjunta.

Deixeu un comentari

L'adreça electrònica no es publicarà. Els camps necessaris estan marcats amb *