Text íntegre de la intervenció
Gràcies, Sr. Secretari.
Senyores i senyors accionistes, membres del Consell d’Administració, Sr. Conseller Delegat, Sr. President, bon dia:
Parlo en nom propi i en representació dels drets de vot delegats en la Federació d’Estalvi de Catalunya – La Intersindical.
Avui no som aquí per fer un exercici de retòrica. Som aquí per parlar de realitat. I la realitat és que, en els darrers deu anys, la vida dels treballadors d’aquesta entitat s’ha fet més difícil mentre els resultats de l’entitat s’han fet més grans.
Treballem a CaixaBank —amb esforç, amb responsabilitat i amb estabilitat laboral— per aspirar a tenir un futur professional diferenciat. Generem valor amb la expectativa de poder construir un projecte de vida digne. I aquesta expectativa s’esfondra paulatinament.
Com és possible que, mentre CaixaBank presenta beneficis multimilionaris i reparteix un dels dividends més importants de tot l’IBEX 35, una part significativa de la seva plantilla visqui amb la sensació constant d’ofec econòmic?
Com és possible que una empresa que proclama lluitar contra les desigualtats permeti que aquestes desigualtats creixin dins de casa seva?
Com és possible que es permeti que treballadors d’una de les principals entitats financeres del país visquin amb angoixa la seva jornada laboral i no se’ls procuri la tranquil·litat i confiança que mereixen?
Exigim que s’aturin les pràctiques comercials que contribueixen a l’increment de baixes per ansietat i salut mental. Perquè la realitat és aquesta.
La pressió comercial es manté en límits inacceptables. La sistemàtica comercial escanya l’autonomia dels nostres professionals. L’exigència dels resultats s’incrementa any rere any. Però les garanties socials han disminuït.
Durant anys s’han anat erosionant drets que formaven part del contracte moral entre aquesta empresa i els seus treballadors. I avui hem de dir-ho clar:
S’han desmantellat prestacions que eren una garantia de seguretat per a les famílies dels empleats. Parlem de les prestacions vitalícies vinculades al pla de pensions. Però també de cobertures que durant dècades van representar una protecció per a les famílies dels treballadors. Avui aquesta protecció s’ha anat diluint. I, malgrat tot això, se’ns demana compromís. Se’ns demana implicació. Se’ns demana que sentim els colors, orgull de pertinença. Però permetin-me una pregunta molt directa:
Com volen que la plantilla senti els colors quan viu la seva jornada sota pressió i percep importants diferències? Quan els increments salarials dels treballadors no arriben a batre l’increment del cost de la vida, i perden competitivitat. Quan la revaloració de les prestacions del Pla de Pensions és va situar en un 0,35%. Quan el servei de la pòlissa de salut d’Adeslas es deteriora i s’encareixen les primes a suportar, especialment a Barcelona i Balears? Quan, al mateix temps, altres perfils dins l’organització veuen increments del 200% en raó al perfil de risc associat a les seves funcions. Quan la remuneració del CEO es veurà incrementada avui un 19,7%, per no perdre competitivitat. Quin missatge transmet això. Quin missatge rep la plantilla quan veu aquestes xifres?
Perquè el missatge que arriba a les oficines, als serveis centrals i als equips comercials és molt clar.
Que hi ha dues velocitats. Dues realitats. La presentada en aquest auditori davant els accionistes i la representada pels companys i companyes que es manifesten aquí fora.
Potser el problema és que s’oblida sistemàticament d’incorporar al seu Pla Estratègic mecanismes de correcció d’aquestes desigualtats. Mecanismes alineats amb els principis que van donar origen a aquesta institució.
Perquè aquesta entitat neix de la Caixa d’Estalvis i Pensions; una institució fundada sobre una idea simple però poderosa: que el progrés econòmic havia d’anar de la mà de la justícia social. Que una entitat financera podia ser molt rendible, sí, però també responsable amb les legítimes aspiracions dels treballadors que la feien possible.
Per això avui volem ser molt clars.
Els treballadors d’aquesta casa no demanem privilegis. Demanem una cosa molt més senzilla. Demanem coherència. Coherència entre els valors que es proclamen i les decisions que es prenen. Demanem recuperar salaris i garanties socials que mai haurien d’haver estat minorades.
Demanem condicions que ens permetin accedir a l’habitatge, especialment a zones tensionades. I, per coherència amb la seva història i amb el seu arrelament, exigim novament que la seu de CaixaBank torni a Catalunya.
I especialment avui, demanem una cosa encara més important: Respecte. Respecte per la plantilla que cada dia dona la cara davant dels clients. Respecte pels professionals que han fet créixer aquesta entitat fins on és avui.
Perquè sense la plantilla, aquesta entitat no és res. Els edificis no fan banca. Els algoritmes no generen confiança. Els dividends no atenen clients. Ho fem les persones. I si aquesta entitat vol continuar parlant de valors, de compromís i de responsabilitat social, ha de començar per casa seva. Perquè la lluita contra les desigualtats no comença en les campanyes publicitàries. Comença aquí. Comença respectant els treballadors.
Tots aquelles i aquells que s’aturen avui en lluita pel seu futur i el de CaixaBank. A tots ells i elles, i a totes aquelles persones que ens han tornat a fer confiança i delegat el seu vot,
Moltes gràcies.
